dimecres, 18 d’abril de 2012

I em pregunto..

Qui no s'ha preguntat abans d'anar a dormir... I avui, què he fet?
I conseqüentment fas un repàs general del dia i satisfet o no el finalitzes.

Però, jo avui em pregunto... La gent és feliç?
Aquesta ha estat la meva pregunta després de sortit al carrer i veure les cares apagades de la gent alhora de treballar.
No perquè estiguem en "crisi" (que també és una raó) però hem d'estar agraïts de la feina que un té, sigui la que sigui.
El dia serà més o menys llarg segons cadascú decideixi.
Vist l'èxit d'alegria al carrer m'he fet replantejar quin tipus de societat som... Som el què volem ser?
O fem el que sigui com sigui (amb gens d'entusiasme) per arribar més dora a casa i ficar-nos a mirar el programa de la setmana, a l'anomenada caixa tonta?
La conclusió que n'he extret ha estat que la constància i l'interès realitza la persona, les ganes de provar, fer i desfer, el vull no puc però ho intentaré... Això és el que realment realitza a un mateix.
Sort que hi ha gent que té ganes i molt entusiasme per canviar petites coses, per fer nous camins i per no rendir-se per aconseguir el que realment vol.

Dintre del que cap, encara hi ha gent com cal en aquest món! :)

divendres, 6 de gener de 2012

l'estrella repartint il·lusions



5 de gener de 2012, una nit màgica i plena d'emocions... impressionant!
La mirada dels més petits esperant sentir les paraules que durant un any han estat somiant, la felicitat al veure't passar, la tremolor de les paraules al parlar, la por de ser oblidats, l'alegria dels esforços reconeguts...un etc de sensacions, tans sols en una i única nit.

A vegades, no recordes que el món està ple de sentiments i bones emocions, en un moment, només existeix una paraula: il·lusió.




diumenge, 12 de setembre de 2010

perdre's en l'univers.


El món és sorprenent,

Pels que posen l’alarma abans per poder-se estirar, pels que somriuen quan veuen un nen jugar, pels que miren darrera la finestra la gent passar, pels que tenen cançons com a bandes sonores de la seva vida, pels que no paren de somiar, pels que planifiquen on volen arribar, pels que els hi agrada escoltar, pels que els pares i amics valoren tan, pels que no volen parar de respirar, pels que riuen sense parar, pels que sempre tenen una mà per donar, pels que els hi agrada ser escoltats, pels que escriuen per expressar, pels que imatges volen immortalitzar, pels que guarden tot per recordar, pels que tenen por a ser oblidats, pels que enyoren abans d’abandonar, pels que l’aire volen agafar, pels que llegeixen per desconnectar, pels que somriuen al despertar...

dimecres, 21 de juliol de 2010

grans canvis.


Avui ha estat el dia.

Quan menys t’ho esperes, et pot canviar la vida.
Sense voler-ho, sense imaginar-t’ho, has de decidir.

La decisió correcte mai es podrà arribar a saber quina hagués estat.
Els dubtes persistents i les respostes que no es troben.

La decisió ha estat presa, ara durant el camí ja es resoldran els dubtes que sortiran.

Una nova etapa per començar...

diumenge, 30 de maig de 2010

per què tu i jo?



Si més no, tu i jo, vivim cada dia volent canviar quelcom de nosaltres mateixos.
Aquest quelcom pot arribar ser totalment contradictori d’un de l’altre.
Voler ser i saber ser m’agradaria imaginar que puguin arribar estar (un dia) al mateix nivell, ser sinònims. A la realitat, la nostra realitat no succeeix així. Malauradament, els dos busquem el sentit de tots els fets que ens ocasionen cert dolor. Encara que quan és el contrari no ens preguntem cap perquè, simplement ens ho creiem.
Per això, arriba un punt, que tu i jo som diferents. Has assumit tots els fets positius i te’ls has fet teus. No estic del tot d’acord, bàsicament perquè constantment m’estic qüestionant tot el què i qui m’envolta.
Et qüestiono a tu. Penso i no deixo de pensar. I al mateix temps deixo de qüestionar i em deixo portar.
Perquè? Doncs, no sé què respondre, entendre’m seria com demanar que ningú arribés un dia que passés gana (no per no voler, sinó per no poder).
Tu, m’he referit fins al moment com a la resta del món: tu i jo. Vosaltres i jo.
Tot i que tu no em pots arribar entendre, sempre hi ha algú que em pot entendre encara que no sigui a la perfecció, però com a mínim comprendre el què intento explicar.
Ella, referint-me només a ella.

dilluns, 8 de març de 2010

.



I em pregunto perquè m’ho estic preguntant.
La vida és una paradoxa.
Quan tota la tempesta ha fet el seu recorregut, és difícil creure’s que ja està.
Ja està, ja està.
Repetint-ho més vegades, potser aconseguiràs que sigui veritat.
Però, les veritats diuen que fan mal.
Quan un dia entengui el perquè dels pensaments, el perquè dels sentiments, el perquè de la nostra existència, el perquè de qui som, el perquè de tantes coses... que quan sàpiga tots aquests perquès no tindrà gràcia despertar-se l’endemà al matí.

Aniré a dormir pensant que les respostes no són el més important, sinó les preguntes que et planteges.

dilluns, 1 de febrer de 2010

teatre de la vida.



Arriba un dia en què sa vida és un teatre.
En l’obra de la vida solen aparèixer personatges secundaris i per no canviar les estructures de les obres, també personatges principals. Els quals tot roda al seu voltant.

Però aquesta obra ha donat la volta a la moneda.
El personatge principal i característic de l’obra, ha passat a ser un personatge secundari, per no dir, un personatge mort i inexistent. Malauradament i constantment, apareix de nou. Potser per art de màgia o per art diví, les causes són del tot desconegudes.

Quan apareix deixa sempre una petjada pel camí. Se li pot dir petjada, pedra, que perjudica a la resta dels personatges. Fa que a l’hora de tornar a agafar paper, veu i vot, canvia el guió de l’obra.

I és quan em pregunto qui va pensar el guió, debe estar bastante enfermo, va ser una gran estrena d’un gran director, le caerán mil premios.
Un cop recollits els premis, un dels personatges de l’obra obra la porta i es diu a ell mateix: “Retorno de nou a l’exterior, portava molt de temps refugiat al búnker on he resistit a l’enèsim atac”.
El personatge principal ha tornat a desaparèixer, i llavors, tot dependrà de tu.

Perquè com va dir Charles Chaplin:
“La vida es una obra de teatro que no permite ensayos...
Por eso, canta, ríe, baila, llora y vive intensamente cada momento de tu vida...
...antes que el telón baje y la obra termine sin aplausos.”